20.051 - Disseny crític i social - Aula 1

Públic

Intervenir en la mobilitat, no només “solucionar-la”. El disseny actual del cotxe elèctric s’emmarca en una cultura hegemònica capitalista que busca “solucionar” el canvi climàtic mitjançant nous nínxols de mercat, mantenint la lògica de l’acumulació i el benefici econòmic. Aquesta proposta s’allunya d’aquest enfocament “solucionista” per plantejar una intervenció de disseny que posa la vida al centre i reconeix les relacions de dependència entre els ecosistemes humans i naturals. El cotxe elèctric, tal com s’entén avui, sovint ignora els límits biofísics i les dinàmiques colonials d’extracció de minerals al Sud Global. Per tant, cal redissenyar la nostra experiència social del temps i de l’espai per reduir el consum d’energia i materials.

1. Què faria l’objecte, servei o producte proposat?

La proposta no és un “cotxe” en el sentit tradicional de propietat privada, sinó el Mòdul Elèctric Comú (MEC) integrat en una Xarxa de Mobilitat Relacional (XMR).

El propòsit principal d’aquest sistema és garantir el dret a la mobilitat sense comprometre l’estabilitat ecològica. El MEC no estaria a la venda per a individus, sinó que seria un recurs gestionat pel procomú. La seva funció seria:

• Facilitar desplaçaments essencials on el transport col·lectiu massiu (tren, bus) no arriba, especialment en entorns rurals o per a persones amb mobilitat reduïda.
• Reduir la pressió sobre els ecosistemes mitjançant la transició radical de la “propietat a l’ús”. En lloc de milions de vehicles infrautilitzats aparcats el 95% del temps, disposem d’una flota mínima, altament eficient i compartida.
• Actuar com a node energètic: Els MEC funcionen com a bateries mòbils que s’integren en la xarxa elèctrica local, ajudant a estabilitzar l’ús d’energies renovables produïdes de forma distribuïda.
• Promoure l’autonomia i la democràcia participativa: Les comunitats locals decideixen com i quan s’utilitzen els mòduls, prioritzant les necessitats socials (salut, cura de les persones, logística alimentària local) per sobre del desig individual de consum.

2. Com funcionaria?

El funcionament del sistema es basa en els cinc passos de Jason Hickel per al decreixement i els principis de l’economia social i solidària:

• Gestió Cooperativa i Local: La infraestructura i els vehicles són propietat de cooperatives de consum i treball. No hi ha una empresa centralitzada que en busqui el benefici, sinó una governança no jeràrquica on les persones usuàries són “constituents” del sistema, participant activament en la seva presa de decisions.
• Absència de Publicitat i Estimulació del Desig: El servei no es promociona per generar “falses necessitats”. L’accés al MEC està regulat per necessitat real, eliminant l’estímul de desitjos consumistes que alimenten la frustració.
• Manteniment i Reparabilitat Extrema: Seguint la lluita contra l’obsolescència planificada, els MEC estan dissenyats per ser duradors i modulars. Totes les peces són intercanviables i estan pensades per a un “dret a reparar” universal, amb tallers comunitaris on la mateixa població pot aprendre a mantenir la seva flota.
• Simbiosi amb el Territori: El funcionament del MEC està lligat a una visió pluriversal de la tecnologia. En lloc d’un estàndard universal imposat per Silicon Valley, el programari és lliure i permet adaptacions locals segons l’orografia, la cultura i les necessitats específiques de cada comunitat, respectant la diversitat cultural i ecològica.

3. Quin aspecte tindria?

L’estètica del MEC i de la XMR respon a una “espiritualitat de la Terra” i a una consciència de planetarietat, allunyant-se del luxe aspiracional i l’estatus.

• Disseny Funcional i Minimalista: L’aspecte visual no busca seduir l’usuari mitjançant l’agressivitat o l’esportivitat típiques del disseny capitalista. Tindria una estètica de la sobrietat i l’austeritat, prioritzant la visibilitat, la seguretat i la facilitat de neteja i manteniment.
• Estructura Modular i Desmuntable: El seu aspecte reflectiria la seva naturalesa modular. Els panells exteriors podrien ser de materials bio-basats o reciclats de producció local, fàcilment substituïbles. No hi hauria logotips de marques, sinó identificacions de la comunitat o cooperativa a la qual pertanyen.
• Interfície Transparent i Educativa: En lloc de pantalles d’entreteniment que aïllen l’usuari, el MEC disposaria d’interfícies que informen sobre el cost energètic real del viatge, l’origen de l’energia utilitzada i l’estat dels recursos comuns de la comunitat. El disseny busca “l’enlivening” (l’animació o vivificació) de l’espai públic, no la seva colonització.
• Espais de Relacionalitat: L’interior del mòdul estaria dissenyat per fomentar la interacció social, no el solipsisme del conductor. Seients disposats per facilitar la conversa o espais adaptables per carregar eines col·lectives, aliments o productes del procomú.

4. Quins desafiaments futurs abordaria?

Aquest disseny transicional està orientat a horitzons temporals llargs i a la construcció d’una realitat alternativa que respongui als “problemes complexos” (wicked problems) del nostre temps:

• Descolonització de la Tecnologia: Al reduir dràsticament el nombre de vehicles necessaris (de la propietat a l’ús), es redueix la demanda de liti, cobalt i altres minerals. Això és un acte de disseny descolonial que busca aturar l’explotació del Sud Global i reconèixer les injustícies històriques del model de transport occidental.
• Justícia de Disseny (Design Justice): El sistema aborda directament les inequitats. S’assegura que el transport no sigui un privilegi de classe, sinó un servei accessible per a minories ètniques, persones amb baixos ingressos i persones amb discapacitat, que històricament han estat excloses o ignorades en els processos de disseny de mobilitat.
• Resiliència davant el Col·lapse Energètic: En un futur de menor disponibilitat d’energia, un sistema basat en el decreixement i l’autonomia local és molt més resilient que un basat en cadenes de subministrament globals i dependència del benefici empresarial. La producció distribuïda i el manteniment local garanteixen la viabilitat de la mobilitat fins i tot en escenaris de crisi.
• Revalorització del Treball de Cura: El sistema està pensat per facilitar les tasques de cura i el treball no remunerat, sovint invisibilitzat en el disseny de transports orientats només al desplaçament casa-feina (productivisme).
• Construcció de Subjectivitats Postcapitalistes: El major desafiament que aborda és el cultural. El MEC ensenya als seus usuaris a deixar de ser consumidors passius i a esdevenir subjectes actius, responsables del procomú i connectats amb els límits del seu entorn.

Conclusió: El disseny com a eina de canvi

Aquest disseny no és una “solució final”, sinó una pràctica relacional i una eina de recerca que ens permet explorar formes alternatives de relació amb nosaltres mateixos i amb la natura. En lloc de produir cotxes elèctrics per salvar la indústria automobilística, proposem un sistema per salvar la vida, reduint el nostre impacte material mentre millorem la nostra qualitat de vida i autonomia col·lectiva. El disseny, ben orientat i encardinat en el decreixement, pot ajudar-nos a organitzar la realitat per avançar cap a un futur més just i sostenible.